Variacions personals

I com el silenci és oli en el llum de l'escriptura!


No és gaire però valdrà per començar. També per la contradicció que inclou; perquè la inactivitat enferritja:
Tan senzill que era escriure al Foravial i ara dubtes de com anava...

Eoo!!!

Millor serà començar saludant a la concurrència i, després, fer cinc cèntims de la singular situació d'escriure sobre el bloc damunt d'un bloc.
Anuncien un parell de dies de treva del cel i l'Anna, jocosa, m'urgeix: Ves i ventila't! Quelcom que de debò em calia després de quatre dies de plena dedicació als mocadors de paper. Així que pels volts de migdia carrego un mínim i tiro costa avall per "la Pau Casals" (que, així en femení, és una vergonya de nom però fa per a tendir al prosaic).
Sentia el muntanyam tarragoní un tant descuidat  i sempre figura que el clima hi és més benigne..., a condició que no bufi el serè... I, a més, és un territori que m'ofereix un gavadal d'espais oportuns a la reflexió que pretenia sobre aquest Foravial.
Una ocasional repassada -moolt distanciada- al vell quadern em va fer pensar, entre d'altres coses, que acabava d'una manera massa abrupta i que prou es mereixia un epíleg adient. D'aquí que em proposi fer un alto en les meves profitoses vacances digitals (que no siguin la jubilació!), i he pensat d'escriure una darrera entrada just aquí, als blocs de la Moleta; que és un tossal secundari a migjorn de "la postal" d'Escornalbou.  


Cosa de les tres quan aparco a l'entrada de la primera paella, a la vista del meu objectiu. Quatre coses a la motxilleta i Oh sorpresa! De fa poc, a la vista dels talls d'una "mecànica", el seu accés ja no és un espinós fora pista
Una traça evident zigzagueja per l'immediat alzinar puntuat de blocs i després, seguint per l'aspra garriga, acaba remuntant fins el gran bloc balmat, per finir en tararí arran la cinglera (o on un arboç de 80 cm de canó, que ja és cosa gran...).

Així, alleugerit en comprovar l'espai encara preservat, acabo rondant el gran bloc que en són dos i alhora un. 

Tot depèn de la posició de l'espectador.
I des d'aquest angle en concret ja no cal donar-li més voltes a la cosa, perquè, a mica que se'm conegui, tot quisqui pot reconèixer-hi la vista frontal del meu perfil. Una elecció dels primers temps d'aquest quadern, del 2009, que es mereix una reinterpretació; ni que sigui sota la tan inespecífica alta lluminositat que avui pinta la tarda. 
Com que estic fred, i ja he tingut tractes amb la peça, començo per l'hemisferi més factible d'aquest cervell. L'altre costat de la partió exigeix un bon cop de gas per una placa de menudalles fins atènyer un gloriós cantell-voluta. Res que no es pugui fer però que cal repetir al descens, amb un acrobàtic canvi de mans als peus..., prou amunt i amb mala caiguda.
Poder expressar amb sentit que "deixar de fer" és una de les parts més dignes del coratge diria que sembla motiu suficient per a venir a escriure aquí; coherent amb la tebior òptima d'aquest rocam, ara granellut ara avellutat... Que el benestar no és més que la suficiència de la percepció. I prou de voltes estèrils, si-us-plau!
O, millor, entesta't a donar-li les felices voltes de la dansa, que sempre són expressió activa del benestar. I mira que la partitura d'aquesta testa té el seu què. Serà una peça breu però no es pot negar que mostra un ritme que tira enrere: Bombo, caixa, bombo, caixa, bombo, cim... O: barbeta, boca, galtes, ull, front i cap. I com es pot resoldre, l'endevinalla? Fil per randa caldrà seguir el mètode de l'assaig coreogràfic: a força de repeticions i d'anar interioritzant la seqüència de moviments (de "passos", que els transvasaments lingüístics són múltiples i prou explícits). 
És clar que això pot costar d'entendre; sinó és que directament es rebutja el senzill goig que suposa. Llarga és l'estela -també en això- del nefast  Sant Joan Crisòstom. Tant Patriarca i Doctor de l'Església com se vulgui, però un psicòpata més dels que tant de mal han fotut! A fi de sentenciar -ad perpetuam- tot el que fos música, dansa o lliure expressió del cos, va deixar escrit: "Aquí no cal ni una cítara, ni un salteri, ni cap altre instrument musical. Pots convertir-te tu mateix en instrument, crucificant la teva carn i intentant realitzar en el teu cos una harmonia perfecta." No deixa de tenir la seva conya que "quedar-se crucificat" (en argot: "sense sortida en un punt de risc") sigui una situació que l'escalada defugi per principi (com els temuts "blancs" de les arts "escèniques").
Upa, amunt! I a veure què trobem... Quina interpretació aleatòria fem del relleu. Quin pot ser el gest més fàcil per avançar... Una diferència decisiva amb l'assaig coreogràfic és que aquí no hi ha l'opció STOP/repetim des del tercer compàs. Cal aprendre també el traç en mode revers, a fer i a desfer el camí. El coratge que et fa progressar exigeix l'equilibri curós amb el seny de la retirada.
I així passo una estona de bella brega (la que més o menys, al vespre, esbossaré com pertoca al Quadern de Pedra ; on acaben les meves diferents "gestions rocalloses" ;-) Com que ja he pactat l'acceptació de la minva constant de forces i audàcia, no em neguiteja el baix sostre de la meva recerca. Si més no, quan em descalço els gats ja he consolidat una posició avançada a la sortida del llavi superior, a dos moviments del repòs total que permet una ideal falca genoll-paladar... Creu-me,  Joan Crisòstom:  sentir-se, sense artifici ni esforç, ancorat a una panxa de roca no té res dels turments i les mortificacions que tant t'agradaven. És aquell goig antic, el mateix de "Energia, delícia eterna" que va escriure el maleït William Blake. 
Una manera de fer, la d'uns quants i la meva, que no s'ha de confondre amb la dominant escalada de consum ("esportiva", o no); aquella pràctica, deixatada si evita el substancial principi del "compromís", de la qual les Muntanyes de Prades, en un correlat coetani de l'explosió dels contundents "Priorats", n'és una de les D.O. amb més renom d'aquest univers. A la sitidelondres joves executius sospiren davant les pantalles: LowCost al migdia i els de l'agència m'asseguren que aprofitarem el sol de tarda als clifts de l'Albiol... I allà te'ls trobes, amorrats a les lleixes -atapeïdes d'ofertes i d'exclusivitats- d'aquesta gran superfície de cingleres assolellades. Poloneses, mexicans i japonesos, australians i extremenys, allà que te'ls trobes, assenyalant xapes amb el dit; sempre més orbi que urbi com ordena el món dels negocis. Els punts sobre les is, sempre, i amb uns arcaïtzants diacrítics si convé: Que una cosa és que piqui el sol i tota una altra "picar al sòl" per poc llunyà que pari... Això: "¡Fijo, en plantilla!", com solia reblar la matriu malaguenya de l'Emilio...


Escuraré la tarda a la veïna Desenrocada del Bailon; on un nom com de broma dissimula un dels clímaxs de l'excessiu rocam de la zona. Quelcom fora d'òrbita pel cúmul de fantasia corpòria que suposa. I més si acaba aïllada en els llimbs emboirats... 

I la certesa d'un microclima que sosté un dels recobriments de biodermes (d'algues, de molses i de líquens) com a pocs llocs s'és vist. També aquí refaig passes antigues i també aquí trobo el camí reobert de nou. Pas cap estrall. Sols un dibuix. La resta, com sempre, a la lliure elecció o, com deia Lenin: "a cadascú segons les seves capacitats"

Una nau de puntes i d'espadats amb la lògica falsejada: vies d'aparença senzilla queden barrades mentre en murs impossibles hi apareixen màgiques escales. Faig un tomb tot estudiant els menuts jardinets que ocupen les clivelles i els cocons de les diferents puntes. Un tema que m'embadaleix i que no deixa de ser una extensió de l'atractiva "missió dels líquens": la de constituir una primera línia enfront l'inert. Si afines l'oïda tal vegada els sentis cantussejar, enfeinats, els avantatges de la simbiosi... Ni de bon tros és ja sostenible el parer del gran Font i Quer; perquè, tot i la peresa, ens anem desempallegant dels nocius motllos antropocèntrics. Llegeixo un recolze de l'insigne mestre de botànics: "Y la barba de capuchino, constituida por un hongo dominante y una alga esclavizada, es un típico organismo complejo, un consorcio de hongo y alga..." Força Disney, això de la rondalla del fong despòtic i la pobrissona alga, però no cola si se sap que la complexitat liquènica és de les més irreductibles. 


Tan sols amb els líquens geogràfics, que aquí trobem ocupant les seves exclusives i difícils parcel·les (els còdolets de quars més impenetrables), ja no t'ho acabes. Sempre i quan el substrat sigui ben àcid, ells prosperen arreu; sigui aquí, a la Costa Daurada, sigui a l'interior inclement de l'Antàrtida. I tant ho aguanta tot, aquest "consorci" extremòfil, que està comprovat que és dels pocs organismes capaços de suportar una llarga excursió sense capota per l'espai exterior. Més o menys com els tardígrads, que és un fílum de bestioles també deixa'ls anar; i que amb l'instrumental convenient aquí trobaríem a balquena. El que és inconcebible del somni de "la terrificació" extraplanetària no és la seva possibilitat, ho és el ritme del seu establiment: aquelles pinedes "pamplines" que veus recobrint adelerades les valls marcianes en alguns models interessats... Més segur serà la implantació, en indret estudiat, d'una petita colònia de líquens habitada per tardígrads. Res d'espectacular però que amb una mica d'humitat molt de tant en tant ja aniria tirant. Molt lentament, això sí. Pels freds i les calors siderals, o per l'embat d'unes radiacions furibundes, no cal patir si són la facció més resistent de la vida...
Quan, inevitablement i a les palpentes, has de trepitjar tantes metàfores vivents, sempre és bo saber de la seva extrema resistència. 
Havent escurat fins la darrera engruna de llum "operativa" em recullo al refugi. Au, a sopar alguna escudella de pastor mentre vas fent gargots, i a dormir deu hores d'una tirada. Que l'endemà serà un dia d'aquells que gosen travessar els anys. Amb la son m'arriba una del vell Santiago Rusiñol, d'aquell que sols aspirava a pintar "Los Jardines de España". Al proemi d'un portafoli hi reflexionava: "I és que els jardins són el paisatge posat en vers, i els versos escrits amb plantes van escassejant arreu." ¿I que potser no veníem a això, a atendre un bocí del nostre jardí?
Tant és que així que l'endemà, després d'haver contemplat el primer sol diferents vegades només canviant de talaia, m'afanyo a recollir les mostres que anit vaig seleccionar: el menut fistó d'una clivella i un cubellet de pradell acidòfil. L'un perquè, entre molses i brots de crespinells, hi prosperen un parell de peus de tersos melics de Venus. I l'altre perquè entre un estoc de plantatges, d'indicis de bleneres, d'estepes negres i a saber de què més, vaig observar-hi una inusual densitat d'estrelletes de la pluja; d'un coi de bolet que, ben hidratat (i aquestes ho estan del tot), és capaç de desplaçar-se pel sòl com els crancs!!!. I ja em direu si Melics de Venus i Estrelletes de la pluja no és un selecte mostrari de la poètica cosmològica, dels estrats més immediats del Cosmos, que tant em plau de tractar.  


Això mereixerà una addenda que complementi la fitxa d'entrada al Quadern Verd; on, entre d'altres vicissituds, anoto les circumstàncies de les microcomunitats que anem acollint a casa. Res de més distret que l'observació del prodigi: tot de menuts replanets de l'alta muntanya prosperant a Barcelona! Doncs ara afegim-hi uns bolets que..., Oi tant que caminen!!!  I els melics d'una deessa que encara podia presumir de tenir-ne; no com aquests déus precedents a tot i autògens de tant mascles... Que ja em diràs si no ha de ser penós... S'entén que els arquers de cor siguem més de l'atzar generatiu que suposa Venus. Que no debades Lucreci, només arremangar-se, s'ocupa d'invocar a la deessa "ínclita mitjancera de les paus". I més no crec que es pugui demanar!

No al Quadern Verd sinó on pertoca: al Quadern del Cel (un altre...), fa res vaig incloure-hi l'emocionant vista d'un Venus extremadament nítid que havia aconseguit, amb mitjans casolans, des del pati de casa. Crec que, sempre i quan obviem les impossibles condicions del planeta, valdrà com a punt final d'aquesta llarga passejada sense topalls. I encantat de poder explicar-la amb tota franquesa! I quin moment, el de prémer avui el PUBLICA!